Definició de "castell"

En arribant en aquest punt, potser fóra convenient definir què és un castell. La paraula castell prové del llatí castellum, que és un diminutiu de castrum i, segons la definició que aporten els diccionaris, es tracta d'un lloc fort, voltat de muralles, baluards, fossats i altres fortificacions i situat en un lloc molt alt. Té, per tant,  un marcat caràcter defensiu i és propi de l'edat mitjana. Bàsicament era el centre de comandament d’un terme, ja que garantia la seguretat i la defensa de les terres i la població. El poder del seu senyor (el castellà) provenia directament de la potència militar que li donava la fortalesa mateixa. Així que els castells van sorgir no sols per a defensar-se de possibles atacs (dels sarraïns, d’altres nobles, dels llauradors del terme) sinó, sobretot, per a obligar els llauradors de la castellania a pagar els impostos.

Malgrat això, no és fàcil aplicar la definició, ja que perquè un edifici es considere "castell" normalment ha de ser, d'un costat un recinte més o menys rectangular o que s'adapte al terreny, d'un altre, ha de tenir una torre habitable i finalment un pati d'armes al voltant del qual es disposen diferents dependències. Açò és aplicable als castells cristians, ja que en els musulmans es prescindeix de la torre de l'homenatge i en el cas de les alcassabes es converteixen en vertaderes ciutadelles amb multitud de torres i dependències intercomunicades. El castell és un edifici que respon a la necessitat de defensa en una època marcada per les guerres, les conquestes i les razzies de càstig i pillatge. Per això van començar tenint un ús pràctic i la seua arquitectura no va aspirar a realitzar alguna cosa bella sinó funcional. Amb el temps, el castell medieval es va convertir en palau i d'aquesta manera va aparèixer el gust estètic. Tanmateix, la singular circumstància històrica que visqué Espanya durant l'edat mitjana determinà un panorama diferent al d'altres part d'Europa. A Espanya, des de començaments del segle VIII fins a la fi del XV es produeix un llarguíssim període d'intermitències bèl·liques, no solament entre cristians i musulmans, sinó entre els propis regnes i taifes dels uns i els altres, cosa que determinaria la construcció d'un innombrable conjunt de fortaleses de tipus militar, de caràcter molt funcional. 

Per tant, a diferència d'Europa, els castells construïts a Espanya són més bé xicotets (encara que hi ha excepcions de grans dimensions) amb torres amb merlets, però rarament rematades en cuculles. També poden tenir fossat al voltant sec. Aquest model de castell espanyol s'allunya molt del castell palatí centreeuropeu, amb multitud de finestres, jardins, capella, pati palatí i fossat amb aigua. Una altra característica diferenciadora dels castells espanyols, és que, en general, van ser abandonats a mesura que els seus originals usos defensius van ser superats per la tecnologia armamentística. Per això encara perduren a Espanya una bona col·lecció de ruïnes i castells en acceptable estat que conserven quasi per complet la seua estructura medieval pura. En aquest sentit és destacable l'enorme col·lecció de castells mil·lenaris (anteriors a l'any 1000) conservats a Espanya d'època hispanomusulmana, Finalment podem dir que, seguint el concepte de castell, sense incloure torres, ciutadelles, fortificacions o un altre tipus d'elements de defensa, n'hi ha prop de 2500 fortificacions i el nombre dels conservats i la seua varietat artística, històrica i cronològica és enorme.

Quant a les funcions que pot tindre un castell, aquestes en serien tres: plaça militar, centre administratiu d’un senyor feudal i habitatge de la noblesa. Per això, la seua estructura inicial, molt senzilla, consistia en: una muralla a l’interior de la qual s’alçava una torre circular (o quadrada) i un seguit de construccions massisses. En general podríem dir que un castell pot ser definit com el conjunt d’un mur i una torre. La torre podia tenir diverses estances de dimensions reduïdes, que permetien viure-hi sense massa comoditat. Al nucli inicial, format per la torre i el mur s’anaren afegint altres construccions, sobretot, destinades a allotjar els soldats, guardar el bestiar i emmagatzemar la collita i els impostos; posteriorment, s’hi afegia la sala, anomenada sovint palau, des d’on el senyor exercia les seues funcions i que servia també de menjador. Entre la sala, la torre i la capella es creava un espai anomenat plaça d’armes. El castell, en principi, havia de ser autosuficient. Havia de tenir prou provisions, homes, armes i materials de construcció com per a resistir un setge. També havia de disposar d’un espai específic per a allotjar el castellà, la seua família, servents i cavallers, i un hort amb verdures i plantes medicinals, així com llibres de gestes per a alliçonar i entretenir els cavallers.